"Jo no sé que cerco eternament..."

Jo no sé  què cerco eternament
en la terra, en l'aire i en el cel;          
jo no sé què cerco, però és quelcom
que vaig perdre no sé quan i que no trobo,
malgrat quan somnio que invisible habita
en tot allò que toco, en tot allò que veig..."

En las orillas del Sar(1884) Rosalia de Castro
                                          traducció: Carme Girona

9, 8, 7, 5

Una rosa punxa els teus dits llargs, pits estirats, pont de fusta,
jardí de nacre als llavis,
 d'atzabeja els ulls.

paraules savies de Jesús Tuson

   

"La dimensió del poema, exercici d'auto-expressió personal i lliure, sempre serà la dimensió del que és incomprensible". Jesús Tuson. El luxe del llenguatge                        

M'agraden els ponts,
i es veu que no estic sola.
Aquesta eterna estratègia de fugir de mi,
de tot, del present, (que un gra vermell al nas, m'ha portat al passat);
del futur que l'eternitat ofega. en un mar de deliris blancs nadant contraco

rrent..
Si no em deixés endur per la màgia dels ponts; ah i per les fotografies en blanc i negre

 de ponts que no sé on són... i ni tan sols on van;
però, vull anar enlloc?
m'agrada aquest vell pont.

Haiku violeta

 Tota la planta era verda, ni una sola flor. En la meva curta absència, tres rengleres de fulles han escalat la pared i la reixa blanca; però el fort vent de ponent ha despenjat la tija més alta. L'he giravoltat suaument, sense contradir-la; i ella, ha seguit el seu camí depassant la finestra. Al capvespre, m'ha regalat una flor atrevida, de somni. L'he deixat entrar a la cambra. Fils reflexes violeta em lliscaven la galta.
                         
                         Haiku violeta 

                         Goig que em visites,
                         t'has refugiat de l'aire.
                         Flor de la passió.    
              


     

Moraira. La Marina Allta. Alacant

                                      M'encisa aquesta terra; mar i muntanya, 
                                      en un etern ball de llum blanca i aire salat,

                                                                   entre els penya-segats !

Suzanne - Alain Bashung (L. Cohen / G. Allwright)

La trobairitz

     No em faria res que la història es repetís,només per poder sentir els teus versos lliscant pel meu cabell descabellat i la teva mirada, clavi fi, d'olivera noble travessant mon cor. Com sempre fugaçment.
Com mai més he enyorat i plorat la meva mort que em deia la fi de mai més retrobar-te.

Haiku fresc

Lotus que sures,
en l'estany d'aigua clara.
Serenor d'estiu.

Bella trobada

                                             Bella trobada

                                     entre el sol i la lluna,

                                           magrana oberta.

                                                                     Torrevella 26,6,12 

ORGASME AMB VELS

                                                       Vels de set colors,
                                                m'abracen i m'estrenyen:
                                                      espasmes alats.

    

250è Joc literari i poemes visuals de Toni Prat

  Fas dues passes,

                            quadrícula eròtica,
                             bell mestissatge.

                                         


En veure la imatge, m'han vingut ganes de deixondir-me i  caure entre boires alades,
      de  pinzellades... violeta i  blau, i un toc de vermell,
per a poder tornar quan el cos m'ho demani...

Esglaons solius,
Oh, petjades de molsa!,
set vels de boira.

a' PARAULA' m : "péixer"

                                                  

M'he sumat a la crida de Víctor Pàmies: a'PARAULA'm en l'any de la paraula viva, per commemorar el centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. 

La paraula  que escollit és "péixer"…

─Nena, vine! que et peixaré.

L’Agnès, que no arribava al dos anys i caminava des dels 9 mesos, va respondre:

─Vin aia ─ amb la llengua de drap que feia somriure els qui l’escoltaven.

Ja que no li agradava gens ni mica la carn, feia com si sentís ploure i continuava jugant a l’eixida amb el seu gosset imaginari, el Bobi.

─Agnès, que no em sents? Vine amb la iaia, que es refreda l’arròs!.

Amb cara de pocs amics va pujar la banqueta de fusta, tot recolzant les manetes sobre la taula i es va enfilar a la trona.

I mentre sentia el tacte suau del tou dels dits com l’acaronaven el coll, es veia reflectida en aquells ulls grans, com espills d’èban. Era un joc de subtileses, d’amor incondicional, el del canell amb la cullera.

La menuda es deixava péixer amb fruïció, tot i que temia l’arrivada de la carn. La mastegava tot fent boletes que semblaven mandonguilles de nan, què deixava sobre la taula de fusta.

Quin ritual ple d’hidrats de carboni, suc de proteïnes i endorfines a dojo.

Peixa’m, àvia estimada, que aquesta nit, no tinc gana i enyoro tant el mirall negre d’atzabeja dels teus ulls i el teu tacte de núvols, a les galtes.

                               

Plor d'estel

                           



                        El meu plor és també el d'un estel, en acomiadar-se per a morir.  Carme Girona

Emili Gil. El millor traductor al català de Baudelaire

La Charogne (1929) .Ja Frans de Boever                                                                                                                              
                                                                                                                                                               

Una carronya, de Charles Baudelaire
(versió d'Emili Gil). dilluns, 30 / abril / 2012

                                                                                                                                                               Recorda l’objecte que vam veure, ànima meva, aquell bell matí d’estiu, tan dolç: al revolt d’un camí una carronya infame al damunt d’un llit sembrat de còdols, les cames enlaire, com una dona lúbrica, roent i suant els verins obria de manera malcurosa i cínica el seu ventre ple d’exhalacions. El sol irradiava sobre aquesta podridura, com si la volgués coure al punt, i retornar centuplicat a la gran Natura tot el conjunt que havia unit; i el cel mirava la carcassa superba com una flor que es desclou. La pudor era tan forta, que sobre l’herba vas creure desmaiar-te. Les mosques bornien sobre aquest ventre putrefacte, d’on sortien negres batallons de larves, que lliscaven com un líquid espès d’una banda a l’altra dels parracs vivents. Tot allò baixava, pujava com una ona, o s’enlairava espetegant; hom hauria dit que el cos, inflat d’un alè vague, vivia multiplicant-se. I aquest món lliurava una estranya música, com l’aigua corrent i el vent, o com el gra que un garbellador, amb moviment rítmic, sacseja i remena al porgador. Les formes s’esborraven i no eren sinó un somni, un esbós que s’atansa lent a la tela oblidada, i que l’artista acaba tan sols pel record. Darrere les roques, una gossa inquieta ens mirava de mal ull, espiant el moment de reprendre a l’esquelet el tros de carn que havia amollat. —I, tanmateix, tu t’assembleràs a aquesta porqueria, a aquesta infecció horrible, estel dels meus ulls, sol de ma natura, tu, àngel meu i passió meva! Sí, així seràs, oh reina de gràcies, després dels darrers sagraments, quan aniràs, sota l’herba i les plantes carnoses, a florir-te entre els ossaments. Llavors, oh bellesa, digues a la vermina, que et menjarà a petons, que jo he guardat la forma i l’essència divina dels meus amors descompostos!
 Charles Baudelaire.

L'arbre vell

     
Una vegada un arbre vell va fugir del bosc, i a pas molt lent, va emprendre la marxa cap el mar.
Sent com arriben les màquines dels homes, que a tants companys seus han abatut. Quan és a tocar d'aigua s'estira a l'arena. Les algues, els crancs i les petxines l'omplen de cap a peus.
Fou llavors quan l'arbre es deixà morir en pau.

Entre les fulles
la cara de la lluna
es descabella

Carme Girona

17 de març: dia de la poesia catalana a internet

Castell de Montségur ( passeig imaginari)

Pujo els esglaons de pedra,

oloro les flors de cicuta, la boira d'espígol .

M'esborrona veure't tan sencer

tan gran i oblidat.

Com si et conegués,

ploro el comiat,

mentre baixo els esglaons de fusta.




16/3/12 Carme Girona.

L'últim adéu

                                                                 
                                                                 

Dic l'últim adéu
al llimoner planyívol,
al pi, al iris,
a la merla que crida
el gessamí i la tanca.








Els crits dels infants
a la plaça de terra.
L'últim sol, blau trist,
jec, miro el cel i espero.
Volen les caderneres.

                        

                     

                    Com fressen els joncs,

                     els xiprers prims cavalquen.   

                      Al blanc sepulcre,

                        li ha dat un bes la lluna.

                         Viatge de tornada.

                                                                                           

                                                        

Homenatge blocaire a J. V. Foix pels 25 anys de la seva mort

http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=92&titol=1871#.TyRqn8Cg888.blogger

                                                   Vers menut pel  GRAN  FOIX

                                                    Al principi del vers,
                                                                  un vell aroma d'arç
                                                                               M'ha portat per un mar
                                                       de  mots desconeguts.
                                               A  la fi quan marxava
                                 he vist Marià  Manent.

                                         Carme Girona 21/1/12




ALLUNYEU-ME DELS VENTS, ISOLEU-ME DEL
MAR, APARTEU-ME DELS CIMS... I ACOMPANYEU-ME
ENSÚS
Allunyeu-me dels vents i llurs saules frondosos,
Del bleix de l’arç, tan dolç al bat dels elements,
De la son de la neu a l’ombra de la brisa,
Quan cremo, sibil·lí, a la gleva dels pares
I al peu del riu escàs, els versos fraudulents;
De l’adusta contrada, planyosa, on conjuro,
Davall escrits furtius, els qui alegen elisis
D’ésser uns amb l’instant i al segle romanents.
Isoleu-me del mar, de les coves frescoses
I el galzeran agrest on mestrejo paranys
Amb mangra militant, i on la dea prodiga
L’aiguallum dels besars, el pa rost de les galtes
I el fruit del llimoner d’un planter sense tanys.
Invoco el port i l’illa, i els adéus de llurs hostes,
–O l’iris dels palets en reialmes d’escuma
on visc per a mi sol en un abisme d’anys–.
Aparteu-me dels cims, on pujo a trot de guilla
Per mirar el meu país a l’aurora del pit
–Vinyes, sembrats i ombradius benignes–
I donar noms novells als santuaris d’aigua.
Segresteu-me en els clots, quan espiga la nit
I entre fumalls flairants, bec a la sal dels cossos
I encara ric, fressós; i si la boira gebra,
Moro de mi mateix a l’estepa del llit.
Separeu-me de tants, en ordre de batalla,
Que voregen confins sota efímers penons
Amb capitosts dorments, en un callís de llavis
On cavalquem blancors amb crinera d’estopa
I on colguem l’arcabús sota herbatges pregons.
Jo exalço ço que fou i un passat d’englantines,
I em proclamo l’heroi, a la plaça dels necis,
Brandant armes de fosca al firal dels flaons.
...I acompanyeu-me ensús, allà on la Veu s’enaigua
Per als jaents al ras, o els qui fendim l’incert
a la plana del mig i a la garriga fosca:
Tu, Garcés, amb els nois, i tu, oh Carles Riba!,
Dret en el Clam, i just; tu, Manent, amb l’Albert
–Poetes del cel clar– i els qui amb vosaltres vetllen
Als llinars fronterers, d’armes de Llum vestiu-me,
I viuré i moriré en Qui, dels Dalts, s’ha ofert.

Sant Llorenç de la Muga, Nadal de 1955
Foix, J. V. “allunyeu-me dels vents, isoleu-me del mar, aparteu-me dels cims.. i acompanyeu-me ensús”.
Obres completes. Poesia I. Barcelona: Edicions 62, 1974

la noia del arbre.lluna